UPEC---------------La teoria dels mons paral·lels i La teoria de la loteria

ASSAIG EIX: ELS DINERS

PONÈNCIA Els Vespres amb: El futur del capitalisme

-->(Realitzada en la seu de la UGT humilment emplaçada en les Rambles...)<---

Necessitava 3 crèdits de lliure... No per escriure sinó per 30h.. de pura ideologia...

La teoria dels mons paral•lels
I
La teoria de la Loteria

Salvador Giner ens va realitzar una ponència interessant però decebedora per un pensador d’esquerres. Decebedora perquè intentava relatar la realitat dels somnis utòpics de l’esquerres i com aquests somnis o es dissolen per el seu propi pes o acaben materialitzant-se en un dictadura totalitària del proletariat que ennegreix el somni i enterra el dogma.

L’exemple perfecte si hem permeten, es la música utilitzada a final de les sessions de la UPEC els Segadors, l’esquerra utilitza el nacionalisme ja que el dogma que unia a les esquerres simbolitzat en la internacional ja no es de bon gust.

Abans d’entrar en detalls, vull reflexionar sobre aquesta ponència emmarcada en l’eix dels diners. Salvador Giner per ésser un sociòleg ens parla en termes purament economicismes, ens parla de la revolució en la producció que va néixer al final de l’edat mitjana i que acabar amb una episodi de la història que va durar 1200-1400 anys.

No ho nego les revolucions productives tenen molt a veure amb les revolucions culturals i polítiques, emperò per un sociòleg i el tipus de ponència on es presentava és una mica pobre o senzill parlar en aquest termes.

Així quan ens anunciava el liberalisme no ens remarcava el fet polític més rellevant de l’època, s’eliminava el privilegi de sang que la tradició anunciava com a dret diví. Ni el fet cultural més important de l’època, la Il•lustració; el triomf de la raó sobre la religió, el canvi de paradigma o pensament dominant i els seus efectes en l’organització de la societat.

Per poder extreure el pensament immediatament posterior a aquesta època en els principis incipients del l’anomena’t capitalisme, agafaré conceptes de teoria política de pensadors de principis del segle XIX i no teòrics del final d’aquest segle i el següent com va agafar el ponent (Daniel Bell, Schumpeter).

Si estem parlant d’esquerres hem de parlar de Karl Marx, encara que amb les seves idees conformades en un dogma es realitzaren grans barbaritats inhumanes. L’altre escollit es Alexis de Tocqueville un moderat que en la seva època formava part de la “gauche dynastique”.

El perquè d’aquest exemples l’argüiré més endavant, però on vull arribar és a la contradicció entre igualtat i llibertat.

Extrec aquets paràgrafs de l’il•lustre pensador francès per emfatitzar amb el concepte d’individualitat que va emergir amb la consecució de la nova societat democràtica. L’autor expressa la seva visió no sense una certa nostàlgia a l’època anterior.

“El individualismo es un sentimiento reflexivo y pacífico que dispone a cada ciudadano a aislarse de la masa de sus semejantes y a retirarse a un lugar alejado con su familia y sus amigos [...]”

“La aristocracia había hecho de todos los ciudadanos una larga cadena que se remontaba del paisano al rey. La democracia rompe la cadena y aísla cada mallete”1

“Éstos no deben nada a nadie y, por así decir, nada esperan de nadie. Están acostumbrados a pensar en sí mismos siempre de forma aislada. Se complacen de pensar que la totalidad de su destino está en sus manos”1

“[...]es en el momento en que una sociedad democrática acaba de formarse sobre las ruinas de una aristocracia cuando más llama la atención ese aislamiento entre unos hombres y otros, así como el egoísmo que es su consecuencia.”

D’aquesta manera podem observar conceptes antics i propis d’un sociòleg però eterns al meu entendre, una societat ha de lluitar sempre entre l’ individualitat i la comunitat.

Pel que fa al pensament de l’ateu, apàtrida i comunista Karl Marx, suposo que ja conegut per el lector; la nova societat burgesa no canvia l’antiga relació d’opressió (només d’opressors),hi ha un excés d’individualisme a la societat emergent que incrementa el que ell anomena un vici preexistent, l’egoisme.

Observar defectes en la revolució burgesa o lliberal com a emancipació política de l’home, s’institucionalitzaven dos tipus d’individu: l’home natural (el membre de la societat burgesa) i el ciutadà. L’home privat i l’home públic.

El ciutadà i el burges, instituint el materialisme en la societat civil.

A l’home natural se li atribueixen uns drets especials (droits de l’homme) un individu que ell considera concebut com un egoista, perquè es una persona ideada per estar aïllada de les altres, perquè només pensi en els altres com a mitjà per el seu propi interès individual.

Però, aquest home en teoria aïllat per definició no pot exercir els seus drets sinó vivint en la comunitat.

D’aquesta forma la comunitat política només es un mitjà per a la conservació dels drets dels membres de la burgesia. Es declara el ciutadà servidor de l’home egoista.

L’home porta en la seva consciència i en la realitat una doble vida, la vida de la comunitat política on se li considera un ésser col•lectiu i la vida de la societat civil on es considerat com a particular.

L’Estat lliberal parla de la sobirania del poble considerant a l’home com a ésser general, quan ell mateix no ha acabat amb les diferències de fet apartant-les cap a no polítiques (no formen part de la comunitat), aquestes diferències són les seves premisses.

Tot aquest discurs superat i desterrat ja per l’esquerra fa més de tres dècades presenta certs matisos de molta actualitat en molts aspectes de la crisis actual (el mateix Marx anuncià que les crisis per sobreproducció eren inherents del capitalisme).

Amb aquesta herència passada del constitucionalisme liberal i fruït de l’expansió evolució i consecució del liberalisme a nivell global. Ens trobem en uns extrems que mostren la teoria abans descrita i expressen l’ individualisme exagerat de l’ésser humà.

Així la meva visió de la realitat existent l’anomeno la Teoria dels mons paral·lels, prenent aquesta idea de Marx el liberalisme es fonamenta en dos tipus d’individus el capitalista i el ciutadà. El que viu necessàriament en la societat i el que s’aprofita d’aquesta societat.

L’actualitat expressa perfectament aquest concepte, ens trobem en una crisis de poder de l’anomena’t Estat nació incapaç de controlar el que denominen “mercat” sense poder definir individualment aquest grupuscle d’entitats i individus.

Durant totes les sessions hem pogut escoltar l’evolució de les últimes dècades per a la desregulació del mercat global i com aquesta desregulació a desembocat en el present context econòmic. Quan parlem de regulació parlem de control, però aquest control prové de la comunitat envers els individus físics o jurídics individuals.

D’aquesta forma el capital a fugit del control de la comunitat (Estat Nació) perquè els centenars de comunitats no han pogut posar-se d’acord en com i qui realitzaria aquest control supranacional.

Per tant l’evolució del liberalisme extrem a portat a la creació de mecanismes perquè aquest capital que prové de les mateixes comunitats no reverteixi en aquestes sinó que sigui completament lliure i independent.

Així trobem els paradisos fiscals on tot el capital no provinent del treball troba un espai sense compromisos, les empreses off-shore dedicades a explotar diferents comunitats sense aportar gaire res a canvi (paradisos fiscals), o la Unió Europea incapaç de no competir fiscalment en un marc de llibertat de capitals. La major part del capital mundial ja no es controlat per comunitats (Estats) sinó per individus completament independents capaços d’explotar qualsevol comunitat en un marc de desregulació dogmàtica.

Per el burges segons Marx: “La vida dentro del Estado es solo apariencia, o una excepción momentánea a la esencia y la regla”3

El ciutadà no és més que el treballador, aquell que no pot evitar pagar la càrrega d’impostos que l’imposa l’Estat. El seu lloc de feina es localitzable, fix dins de la comunitat. Es per això que en una altre ponència el tècnic d’hisenda ens afirmà que més del 70% del total d’impostos recaptats són de la classe treballadora. Ningú pot fugir, a més se li atorga una imposició per trams, quan per el capital es fix per tots els imports.

S’elimina l’ impost de patrimoni. No existeix redistribució fora dels assalariats.

I perquè els ciutadans no s’aixequen en contra de la injustícia? Com ja he afirmat anteriorment la nostra societat es basa en l’ individualisme, aquest ens mostra una il•lusió de llibertat sense límits. És el que jo anomeno Teoria de la loteria, tots creiem que encara que hi hagin grans fortunes dins o fora de la comunitat, tots podem aconseguir-la d’una manera legítima mitjançant l’esforç i la creativitat.

El sistema no ens tanca mai la porta per a ésser nosaltres mateixos els privilegiats, sempre tenim possibilitats de mitjançant uns estudis ésser un bon assalariat, tenir una idea i crear una empresa que ens solucioni la vida o encara més sempre podem ésser els beneficiaris d’un joc multimilionari d’atzar.

Per una altre banda el crèdit a sigut sempre una gran il•lusió per a les masses, l’augment de la seva capacitat adquisitiva hipotecant el futur rendiment del treball.

Tots creiem com ja va enunciar Tocqueville que la totalitat del nostre destí està en les nostres mans, és el mediatitzat somni americà.

La solució segons Tocqueville(4) per la consecució de l’ interès general era l’associacionisme civil, emperò l’evolució d’aquests concepte a portat a que la variable més important per un grup de pressió no sigui el número de persones sinó la capacitat financera. Fruït de la mateixa desafecció ciutadana, l’associacionisme a evolucionat cap al Lobby empresarial el que més pesa en les decisions polítiques.

Pel que fa a Marx i el seu somni en la Comuna de Paris, tots sabem com ha acabat materialitzant-se, en un totalitarisme cruel i inhumà.

El més trist de la història de la humanitat ha sigut el triomf d’un sistema basat en l’egoisme, i no en l’altruisme. I com només d’aquesta manera, l’ésser humà ha sigut capaç de desenvolupar-se en pau a nivell global, tothom entén el concepte de “diners”.

Donades totes aquestes variables i circumstàncies, veient com inclús un polític de dretes parla de “re-fundació” del capitalisme sense gaire èxit, observant com els mercats dominen la política, un món global financierament anàrquic, puc afirmar que no hi ha alternativa més que la continua resistència. Inclús en els venerats països nòrdics el capital sempre surt guanyant al factor treball.

Com els mateixos ponents varen afirmar: “Ens han rentat el cervell, no tenim capacitat de teoritzar una alterativa, quan abans n’hi havia” “Indigència cultural de l’esquerra”.

Per últim afirmar com el ponent Salvador Giner les virtuts del capitalisme:

- Concurrència (esquerra monopolitzadora)

- Ràpida circulació de béns

- Estimula als individus a mobilitzar-se “efervescència”

- Produeix indústria i mercat de les seves pròpies desgràcies (ex: CO2)

- Incapacitat de l’oposició al capitalisme a fer oposició

- El seu secret: la innovació

Com també afirmar les seves febleses, segons l’ Arcadi Oliveres:

- Ecologisme

- Concentració de poder en els mitjans de comunicació

- Diferenciació extrema de les rentes

- De l’economia de consum a l’economia criminal (blanqueig de divises)

- Finances fora de la realitat política i productiva

Per tant perquè hi hagi un canvi ha de extremar-se una d’aquestes febleses com per exemple la diferències en la renta, o “l’ecocidi” de l’ humanitat. El que realment a portat a la primavera àrab a sigut l’augment del preu dels aliments, no els mitjans de comunicació, només així s’ha aixecat el poble àrab contra les seves tiranies.

1-Sobre el individualismo en los países Democráticos, La democracia en América Alexis de Tocqueville

2- Cómo al salir de una revolución democrática el individualismo es mayor que en otra época, La democracia en América Alexis de Tocqueville

3- La Cuestión Judía, Karl Marx

4-Sobre el uso que los Americanos hacen de la asociación en la vida Civil, La democracia en América Alexis de Tocqueville